Els anys passen molt ràpid, no t'adones que t'has fet gran i has recorregut un llarg camí d'alegries i penes.
L'altra dia vaig tenir una pena, feia anys que no sabia res del Solé Tura, des de l'entarrament de la Rosa, l'Anna em va dir que li han diagnòsticat la maleïda enfermetat d'alzhèimer.
Ell ja no em recordarà perquè ja té l'enfermetat molt avançada. Ell venia molt a Ordis, amb la Rosa i l'August, encara recordo que esmorzavem junts, mentre tothom dormia, ell i jo ens despertavem ben d'hora, jo em prenia el café amb llet i unes torrades i ell sempre es menjava una taronja. Recordo que per sopar tenien unes grans converses de política amb persones que no mencionaré, que en aquell moment no entenia de què coi parlaven, però que de ben segur era important, jo mentre jugava amb la Carlota.
A ell li agradava anar amb bicicleta, a fer molts quilòmetres, fins hi tot hi havia anat amb el Ferran.
Encara tinc per alguna caixa el bolí multicolors que em va regalar per un aniversari, tenia la carcassa de color taronja (com la que es menjava el matí).
Era i serà sent una gran persona mentre visqui, tot i que ja no recordi qui és, però ha fet una bona feina per tots nosaltres i pel país, això quedarà escrit en els llibres d'història i podrà ser recordat per ser un dels pares de la constitució i per haver sigut ministre de Cultura. Tindrà la sort que la seva memòria estarà escrita i perdurarà per sempre encara que els seus records els borri de la seva ment, aquesta sort no la té la gent anònima que com ell han patit la mateixa enfermetat.
Una altra persona que quedarà en el meu racó de records, un altre camí recorregut en aquesta vida plena de sorpreses.
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=469336&idseccio_PK=1026
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Malauradament conec aqueswta merda de malaltia més bé del q voldria, ja ho saps. És una merda ben bé tot plegat pq és la denigració de l'ésser humà, tornar endarrera fins a ser completament inconscient de tot i de res alhora.... et tornes un desconegut per tu mateix i això és molt trist!
Però jo, Marc, vaig apendre al llarg dels anys q realment el q et queda és tot el q tu tens: el Jordi Solé Tura estarà viu en tu pq guardes tots aquest records seus igual q l'avi Nai stà viu en mi pq sempre el recordo contant o xiulant o anant a buscar el sifón o jugant al Tente o fen manualitats o rient.... Nosaltres vivim i recordem per ellsi aquest és l'únic consol q ens queda.
Estic totalment d'acord amb l'Anna. Evidentment, jo també conec la malaltia millor del que mai hauria desitjat pero forma part d'aquesta vida plena de sorpreses sovint desagradables. Almenys tens la sort d'haver conegut el costat humà d'aquest personatge a qui nosaltres només recordem d'aparicions a les noticies o de la meva visita al parlament amb l'institut per exemple.
Com diu l'Anna quan falten les persones o les seves ments, les hem de mantenir vives amb records, agradables esclar, i em sembla que tu els hi tens. No els deixis morir, Marc, es molt important.
Publica un comentari a l'entrada