Caiguda

Tot anava com sempre, esmorzo i marxo direcció Terrassa, tenia una reunió amb un client i uns industrials. La reunió tot va perfecte, comentem com fer la instal·lació i decidim veure sobre el terreny. El client posa una escala per pujar a l'altell, hem de comprobar per on passar uns tubs d'aire comprimit, li aguanto l'escala, mentre puja observo que no té peus de goma, mentre ho penso és el meu torn, i pujo. Tinc el peu a punt de "desembercar" a l'altell i de cop i volta noto com llisca. Mentre un peu em queda a dalt, l'altre baixa a gran velocitat.
Unes dècimes de segon eternes, sento el soroll de l'escala picant el terra noto un cop molt fort i sec contra el terra. El cap em retumba, com si un eco molt fort penetrés el meu cervell. Estic quiet, veig molta gent el meu voltant, i noto com un silenci amb molt soroll de fons.
No em puc moure, noto com si tot el meu cos s'hagués inflat de cop. Començo a pensar si m'he quedat invàlid, no puc moure res, només noto dolor i sento la gent cridar "aviseu una ambulància", "Marc estàs bé?", "Em sents?", "tranquil ja venen", un fort dolor no em deixa contestar, només puc dir, "l'esquena, l'esquena, em fa molt mal!!!"
Arriba un metge, i em fot una llum per l'ull, em fan ballugar les cames, i sento un gran alliberament, les puc moure i això em comença a tranquilitzar. El braç esquerra no puc i sento molts dolors.
Em comencen a injectar calmants. M'imobilitzen, noto un matalàs inflable el meu voltant, quan me'l posen em fan molt mal. Em pregunto si la infló que noto a tot el tronc és per una emorràgia, em passen moltes coses pel cap. Penso amb l'Anna, amb el disgust que tindrà, amb els Pares que m'estan esperan per dinar.... sento els mòbils que sonen, i ningú els vol contestar.
Després de molta estona m'entren a urgències un equip de moltes persones m'estant esperant i em comencen a despullar i estripar la camiseta, tothom fa la seva feina, m'estabilitzen i m'adrecen corrents a fer radiografies per tot el cos, em belluguen i em fan molt mal, no puc més vull que el somni s'acabi, però no estic somiant, és la realitat....
Mentre em belluguen sento com dos metges dicuteixen sobre mi, si haurien d'haver activat el "codigo uno", això em preocupa molt perquè de moment no sé la gravetat de la meva caiguda.
Em tornen a remenar per tot arreu, pregunto si han avisat algú i em diuen que no, una enfermera acosta el mòbil i em diu digue'm a qui truco, parlaràs tu per tranquilitzar. Truquem el Pare i li dic que ell truqui l'Anna, perquè estigui tranquila.
Passa una estona i veig arribar el meu sogre i el Jaume, ja no estic sol, això em tranquilitza.
El cap d'un rato arriba l'Anna rient acompanyada dels Pares. Em sento malament per fer passar tanta mala estona.
Em porten a fer un TAC de cos complet. Corren pel passadís, m'entren a una sala mol freda i entre sis persones em canvien de camilla, tot em fa mal, no m'agrada que em balluguin tan. M'injecten un líquid, noto molta fredor i moltes ganes de pixar, allò no acaba mai, vull despertar-me.

Felicitació retardada

Avui vull felicitar a la meva Nneta, pels nostres 13 anys junts. Volia fer-ho el dia 9 però el desgraciat accident no em va donar temps.... i sento que en més de felicitar-te el dia 9 amb una dolça trucada, t'hagin trucat amb una mala notícia. Però aquí estic, felicitan-te amb una sola mà....
La llàstima és que després de tenir tants bons records del setembre, aquest accident hagi passat en el nostre mes i per si fos poc el mateix dia del nostre aniversari, però així és la vida. La bona notícia és que ho puc explicar i seguir compartint la vida amb tu.
I bueno, pels que pensaveu que amb la moto em faria mal, QUÈ M'HEU DE DIR ARA??? suposo que em donareu la raó si us dic que us podeu fer molt mal amb qualsevol altra cosa...... per cert, em sembla que la moto no la podré agafar amb dos mesos, entre que estic immobilitzat i que hauré de fer recuperació....

Ara amb el temps lliure que tindré a lo millor escric més, bueno ja ho veurem.