Ahir no va ser un bon dia per l'Anna, el metge no li va donar bones notícies. La malaltia ha avançat i ara haurem d'estar a la espectativa dos mesos, després es veurà que faran amb la medicació.
Des d'aquí vull donar-te ànims carinyo, segur que aconseguirem controlar aquesta enfermetat i tot anirà bé, ja ho veuràs, tot i que les males notícies han anat acompanyades d'un regust amarg que no val la pena ni mencionar, la vida és així i hem de seguir endevant, mirar el futur, ser feliços tu i jo (que és el que compte) i no deixar que la malatia i altres coses (que tu i jo ja sabem) ens amarguin viure la vida, perquè només es viu una vegada!!!!
Ja saps que tens tot el meu suport per tirar endevant amb l'enfermetat i que no tirarem la toballola mai, ja veuràs com la controlarem i en un futur no gaire llunyar treuran nous tractaments per radicar-la i la podrem deixar oblidada en el passat. TOT ARRIBA!!!! jejejeje
A veure si trobem el restaurant d'aquesta nit "Cal Travi nou", que té molt bona pinta i després a veure Antònia Font!!! visca els dies de festa!!!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Q faria jo sense tu Marc??????!!!!!
Mil milions de gràcies per tot i per més... Segur q sense tu tot plegat encara seria més dur!
T'estimo infinitament.
Sento molt que aquesta vegada l'Anna hagi tingut de retrocedir una mica en la malaltia, per� la vida es aix� de dura i subin "tant injusta", per� no s'ha de perdra la esperan�a de k algun dia surti algum tractament per guar� no solsament aquesta malaltia sino altres.
Aprofito per donar-vos anims i k aquets dos mesos siguin curts de bones noticies per tota la familia i en especial per tots dos. Seguiu aix� d'units i arribareu a la meta k os heu fixat don� subin el cami es fa mes lleuge.
Anna anim i molta paciencia.
Marc segueix com fins ara.
Petons
Mare
gracias marc per se com est una gram persona i gracias per seri sempra al custat de la meba filla
petons
Bé, em penso que no puc dir gaires coses més de les que ja han dit. }
Pero tens tota la raó del món i ja le he dit a l'Anna, que procuri ser felis o infelis per coses que valguin la pena i no per tonteries de nena de 15 anys, que ja casi en té el doble!!!!!
En quant a la malaltia, doncs poca cosa es pot fer. De totes maneres, cal ser optimistes i realistes a la vegada no sé si m'explico. Cal ser optimistes perqué només així aconseguirem algo ( no entraré en detalls sobre energies, els ortodoxos guardeu les pancartes de protesta, siusplau). I cal ser realista, es una malaltia complicada, no greu pero si complicada pero no per això perdrem els ánims oi? Suposo, i dic suposo, que no es facil mantenir una cosa com aquesta sota control, un petit error, una petita devallada emocional, més estress del compte i el desequilibri s'accentua. Pero ÁNIMS!!! Ja va millorar i tornarà a fer, es qüestió de temps. Només cuideu-me molt a la meva germaneta, ok? Que ja sé que ho feu, pero per si de cas, hehehe
be..em sembla q el joan i jo uis entenem a la perfecció. El Joan amb el seu dolor crònic i jo al seu costat com fa el MArc. Sempre li he dit al Joan q no s'enfonsi, q ha de lluitar. I t'ho dic a tu Anna.
una petita ensopegada no pot tirar a terra tot el q s'ha aconseguit, q és molt. Pensa q ara estàs be, pensa q tot podria ser pitjor! jo q sóc l'eterna optimista, et recomano q miris al teu voltant i pensis en tot el q tens...i el més important: tens uns amics fabulosos, una familia q t'estima i una persona al teu costat q no et deixarà mai sola!
anims als 2!
Publica un comentari a l'entrada