Aquest cap de setmana ha sigut una mica trist per mi. Hem començat a classificar el que tirem i el que conservem de Castellbó. Ha sigut trist perquè he començat a adonar-me de que seran les últimes hores que passaré en aquesta casa que tenim tants records, bons i mals moments.
Quan els meus pares van comprar la casa jo encara no existia perquè va ser el 72 i jo vaig nèixer al 77, per tant jo no conec què és viure sense Castellbó, per a mi és tota una vida, m'hauré d'acostumar.
A castellbó he rebut dues males notícies, que jo recordi, la mort de l'avi Amadeu i la mort del besavi Belarmino, aquesta última amb la companyia de l'Anna.
Castellbó sempre ha sigut un lloc on he pogut pensar i descansar, on he desconectat del món que ens envolta. Un lloc on pots passar-te tot un dia mirant el foc com crema deixant la ment en blanc, preguntat-te com és que existeix el foc.
Un dels records que tinc davant de la llar de foc quan era petit, és fer torrades en companyia de la meva mare, ensenyant-me com ho havia de fer. També del meu pare, tallant les castanyes i posant-les a la famosa paella foradada.
Tinc fotos de quan era petit jugant a la terrassa amb els Clics i la caixa de tabac Ducados. D'això no me'n recordo, però gràcies a les fotos que va fer el pare ho tinc com un record per sempre.
Classificant objectes de casa m'he trobat amb una bota de bi petitona que he demanat els pares. És una bota que tenia el meu avi en el seu celler particular, és on hi posava el vi dolç, l'he netejat profundament ja que hi havia vi dolç solidificat del pas del temps. La posaré a l'entrada de casa com a objecte de decoració, però lo important és que em quedarà com a record de l'avi. També hi havia una bota mitjana, que pel tamany ja no m'hi cap a casa, per lo què jo no me la puc quedar.
Gràcies a Castellbó i els meus pares, estimo la muntanya, la respecto i la cuido. Hem fet grans excurcions per la muntanya. hi hem jugat, hi hem menjat i hi hem buscat bolets, gerds....
Aquí he descobert que els rovallons són taronjes, que els pets de llop fan fum i que les serps no les has d'emprenyar.... Que existeix un animalet que es diu Gineta, que en ple agost has d'agafar un jersei, i que existeixen dos tipus de Truita, les que tenen ulls i les que no!!!
Espero que conservin la casa tal i com és, que no li treguin l'encant que té. Desitjo que la disfrutin com l'hem disfrutat nosaltres tot aquest temps, que els nens petits puguin tenir, com jo, records d'infantesa i puguin apendre el que he aprés.
4 comentaris:
Gràcies a coneixer al Marc i l'Anna he pogut gaudir d'algunes estades magnifiques a Castellbó, no moltes, però els cops que he estat ha sigut molt maco.
Conservo un molt bon record, que suposo que no deu ser res en comparació amb el que hauran viscut ells dos.
Malauradament la vida no sempre ens porta coses bones hi de vegades els cops son forts, però s'han de sobrepossar com es pugui.
Per sort sempre tenim el record i la memoria, i això no ens ho pot treure ningú.
Marc, encara q la vida és injusta molt sovint hem tingut la gran sort de poder viure la casa de Castellbò durant molts anys i molt intensament: quan pujavem cada cap de setmana, quan les vacances d'estiu duraven més de tres setmanes... Jo tb tinc molts molts molts, i tots bons, records de Castellbò i estic trista perquè vosaltres esteu tristos perquè se el q significa perdre, injustament, aquesta casa. Però com molt ve a dit el Carles tenim els records i la memòria i la casa mai acabarà desaparaixent del tot. Quan passem aquesta etapa de dol veurem les coses diferents, amb més prespectiva i optimisme... T'ho prometo!
Va home Marc fes cas a la teva dona, heu de mirar endavant i com l'hi he dit a l'Anna no em feu plorar més ke divendres vaig plorar amb l'escrit de cadascún.
Molts records i ànims.
Ostres Marc, m'imagino que ha de ser dolorós deixar enrera algo com la casa de Castellbó. Jo apenes hi he estat un parell de cops i ja m'agafa nostalgia... Hi he viscut moments molt bonics, amb la meva dona i sol com un mussol.
Pero mira, has de fer el que diu l'Anna. Com diu la meva dona : "las hojas del árbol no se mueven si no es por la voluntad de Diós" i si en aquest moment has d'abandonar aquell lloc, hi ha d'haver un motiu que desconeixes. Sé que costa feina deslligar-se de les coses, especialment quan hi guardes tan bon record, pero també precisament per això te n'has de separar felisment, perqué hi has viscut grans moments, la casa t'ha fet felis, ha complert el seu objectiu : t'ha acollit, t'ha resguardat de la pluja, ha estat un bon lloc per viure, t'ha donat comoditat.
A la vida tot son etapes. Acaba una i en comensa un altra. Jo personalment penso que son proves que hem de superar nano. I sé que aquesta es molt dura per la teva familia i per tu, pero no us queda més remei que ser forts i tirar endavant. No se sap mai el que trobarem després d'una volta en el camí. Potser després del tram més dur, trobarem el paisatge més meravellós. Així que ànims cunyaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaooooo!!!
Publica un comentari a l'entrada