Aquests últims dies tinc una sensació molt estranya.
L'altra dia vaig tenir un somni de la iaia Pepita, jo arribava el final d'un túnel i ella m'esperava amb els braços oberts, amb una pluja de pètals de flors vermella i vestida totalment amb un llençol blanc pur. No sé quina flor era però no eren roses.
Dimecres, quan vam anar amb l'Anna a fer-li el sopar a l'àvi Mingo, no parava de mirar la cadira amb el coixí de quadres verds, on seia la iaia Pepita, sempre explicant coses de la vida viscuda. Mentre mirava la cadira no parava de pensar que mai més la veuré allà sentada, ni dient-me si vull més patates xips, ni tampoc em sé imaginar que mai més podré menjar els seus canalons que feia amb tanta dedicació, i difícils d'imitar.....
No sé perquè ara em venen el cap aquests sentiments, i perquè vaig tenir aquell somni tan estrany. Suposo que mica en mica m'aniré fent a la idea que no la veuré mai més i que passarà a ser un gran record.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
No se si et servirà massa però a mi m'ha ajudat molt sentir-me afortunada d'haver-la conegut, d'haver-la viscut, de tenir-ne taaaaaants i tants records! Ara ja puc recordar-la per qualsevol cosa amb un somnriure q fa més dolç l'anyor... soposo q, com tot, és qüestió de temps! Si més no és el q tothom em diu a mi... i i jo t'ho dic a tu!
L' Anna te rao el temps atempera les cosas , io no pensaba que la trubaria tan ha falta ,pero ha estat un cop for i suptat
el que conta es que deixa recors bons i sempra la recordarem per els sus fets que heran mols , i bons
Pos no et diré que estic sorprès perqué no estic. Ja he dit molts cops que la meva àvia tenia cops amagats, jejeje... Bé en realitat, malgrat el que pensin els escèptics, tota la familia té molts cops amagats.
M'alegro de que a tú també t'hagi vingut a saludar.
Però en fí, estic totalment d'acord amb l'Anna i la meva mare, ajuda recordar els bons moments i els bons records que són moltíssims, i poc a poc el mal gust de boca anirà marxant.
Publica un comentari a l'entrada